La funció d'un sistema (educatiu) és allò que (realment) fa - 1a part

En una publicació anterior vaig citar un dels meus "mantres" pel que fa a la funció que m'agradaria que tingués l'educació: es tracta d'una cita de Louise Michel.

«La tasca de les docents, discretes lluitadores de la civilització, és la de donar al poble els mitjans intel·lectuals per revoltar-se.»

Evidentment, no soc l'única persona que ha vist l'estat del món i ha pensat en aportar el seu gra de sorra des de les trinxeres de la professió docent, desitjant transformar-lo. M'agradaria pensar que gegantes de l'educació com la mateixa Michel, Francesc Ferrer i Guàrdia, Teresa Mañé, Céléstin Freinet o Paulo Freire, per esmentar-ne només algunes, no pecaven d'ingenuïtat. O que qui m'ha inspirat en el meu recorregut com a alumne, sabent-ne molt més del que jo sé ara, no s'ha dedicat en cos i ànima a una professió com la nostra simplement com un gest quixotesc: Mariana, Flora, Jaume, Gonçal, Xavier, Genoveva, Montse, Paco, Marina, Jordi -penso molt sovint en vosaltres. I la llista de les companyes de professió que m'acompanyen i m'inspiren és massa llarga per arriscar-me a fer-la sense deixar-me algú, així que deixem-la per un moment en el que estigui més tovet.

Una cosa ben diferent, però, és el dia a dia. Conciliar les expectatives del poder de l'educació com a palanca de canvi social amb la pràctica docent diària és... complicat, per fer servir un eufemisme. I de vegades comporta llàgrimes, culpabilitat, sentiments d'insuficiència, frustració general o síndromes d'índoles diverses. I és que el nostre "optimisme de la voluntat" -amb perdó d'Antonio Gramsci, però amb aquest nivell de frases lapidàries, és irresistible- xoca amb una realitat dura, que poques vocacions poden suportar. (De la vocació i de l'abús que se'n fa ja en parlarem un altre dia...)

I és que potser, en primer lloc, hem de mirar el monstre a la cara i pensar que prou miraculós és sobreviure: amb "monstre" em refereixo al sistema educatiu; i amb "sobreviure" penso en totes les persones que hi estan implicades, ja siguin docents, estudiants o famílies. En els empresaris, responsables polítics i "experts" en educació també hi penso, però en termes diferents.

Quina cara té aquest monstre? Fa un temps vaig descobrir una escola de pensament dins la teoria de sistemes anomenada "la funció d'un sistema és allò que fa" (POSIWID per les seves sigles en anglès). En termes senzills -els únics que conec en aquest cas- aquesta perspectiva ens demana examinar els sistemes (per exemple, l'educatiu) pensant en què és allò que realment fa, oblidant-nos d'allò que diu que fa (per exemple, les declaracions de les conselleres d'Educació, els preàmbuls de les lleis, els discursos de portes obertes dels centres, etc.). També és un exercici interessant per examinar críticament les nostres pròpies creences desideratives, és a dir, allò que, com a engranatges del sistema, creiem que estem fent, a la llum del resultat del funcionament de la "màquina".

Per tant, què fa realment el nostre sistema educatiu? Quina és la seva funció, és a dir, el seu objectiu? Sense inventar res nou, la meva opinió és que té, principalment, dos objectius.

En primer lloc, el conjunt de centres educatius d'escoles i instituts funciona com a aparcament d'infants i adolescents (recordeu aquells garatges que admetien cotxes "a pupil·latge"? Vull dir, el cotxe te'l cuidaven i tot, no era qualsevol aparcament!). A les persones adultes, especialment als empresaris que tenen treballadores assalariades, els fan força nosa les criatures, ja que fan baixar la productivitat, especialment ara que no les poden posar a treballar des dels 3 anys. El Capital necessita algun lloc on deixar les menors d'edat sense que emprenyin perquè les seves famílies puguin treballar i generar els beneficis necessaris per satisfer l'avarícia empresarial (cosa que mai s'arriba a assolir però no per això deixen d'intentar-ho!). Les empreses podrien ocupar-se de pagar la conciliació amb part dels seus propis beneficis -creats per les treballadores!-, però si els ho demaneu es faran un fart de riure. També podríem deixar la canalla al carrer, però tenim uns espais urbans -i no tan urbans- inhòspits per la vida humana i especialment per la vida infantil. Per tant, l'única opció és tancar infants i joves en edificis durant jornades maratonianes... però per fer què?

Això em porta al segon objectiu del sistema educatiu, que és conformar les persones que hi entren a les necessitats del sistema capitalista. Això inclou dos elements que, tot i estar interrelacionats, va bé observar per separat.

Per una banda, les qüestions de contingut, és a dir, què s'estudia, allò que s'anomena el "currículum". Tot i el rondinar constant sobre la falta de connexió entre l'escola i la "societat", el currículum ha canviat força les darreres dècades, principalment sota la pressió ideològica dels lobbies empresarials i dels seus tontos útils. Tota educació feta des d'un sistema educatiu és ideològica, però que existeixi una assignatura a l'E. S. O. que es digui "emprenedoria" per fomentar l'"esperit" emprenedor és igual de subtil que quan s'estudiava la formación del espíritu nacional. També és simptomàtica en aquest sentit la distribució d'hores de les matèries del currículum, i com les humanitats (és a dir, la literatura, la filosofia, la geografia i la història, les arts de tot tipus) han anat perdent hores lectives en favor de l'aprenentatge purament instrumental de les llengües (català, castellà i la llengua de l'imperi, l'anglès) i les anomenades STEM (ciències naturals, tecnologia, matemàtiques, etc., evidentment per les seves sigles en anglès). Només cal veure què s'avalua en la bateria de proves diagnòstiques -per exemple, les de competències bàsiques, o les PISA de l'OCDE- que han de patir les nostres estudiants per comprendre que només preocupa que puguin ser mà d'obra "competent" (see what I did there?). I tampoc cal que aprenguin gaire res més, no fos cas que aprenguin coses que no són monetitzables.

A més, i encara parlant del què s'estudia, cal assenyalar que no a totes les estudiants se les permet aprendre el mateix: qui estudia en una escola privada no té el mateix accés al coneixement que qui ho fa en una pública; qui assisteix a l'escola pública d'un barri pobre no té les mateixes expectatives ni motivacions que algú que assisteix a l'escola pública d'un barri ric (si és que n'hi ha!). Sabem de sobra que en general les institucions educatives només fan que formalitzar l'estatus socioeconòmic d'origen. I si existeixen casos d'"ascensor social" es tracta de conseqüències en els canvis en l'estructura de la mà d'obra que necessiten els empresaris -i la propera crisi econòmica s'encarregarà de corregir-los, no patiu.

Per altra banda, i no menys important, conformar té a veure amb el com, és a dir, en la manera com es fan les coses.

(Continuarà...)