Confesso: jo també m'he cregut un profe "guai"

Ho confesso: en entrar a la professió docent pensava que jo tindria un paper determinant en la transformació educativa i fins i tot social. Creia que estava més ben preparat, que tenia millors respostes i una motivació més elevada que gran part del professorat que m’havia creuat com a estudiant o fins i tot fent les pràctiques del màster. En poques paraules, vaig comprar gran part de les motos metafòriques de les modes educatives de principis del segle XXI. M’agradaria pensar, però, que he despertat d’aquest somni dogmàtic.

M’entristeix pensar en el menyspreu que -en silenci, com les hemorroides- he sentit per companyes¹ de professió, quan estava sota la influència d’aquesta droga tan poderosa que és sentir-te especial pel fet de tenir raó. Que quedi clar, encara sento emocions violentes cap a segons quines persones que, des de la seva posició de poder, fan la vida impossible a l’alumnat que té a càrrec, bàsicament perquè no els consideren persones. Però també he entès que el component sistèmic, és a dir, de les condicions i circumstàncies en les que exercim la nostra professió, és molt més poderós del que ens pensem, i que el seu pes en les nostres decisions individuals és sovint determinant. Encara que creguem que som lliures.

No és casualitat, per tant, que els embats propagandístics dels que volen transformar l’educació en una direcció determinada -ja ho avanço, d’aquells que volen una educació al servei del Capital i de l’Estat- hagin tingut, com un dels seus objectius, dividir el col·lectiu docent: val a dir que ho han aconseguit. Si heu exercit com a docents segurament haureu intuït trinxeres profundes entre els dos grups: les «carques» i les «hippies»; les «dictadores» i les que «no saben posar límits»; les que no creuen en l’efecte Pigmalió i les que sí. Simptomàticament, el primer grup sempre té la fama de no voler treballar gens i, en canvi, el segon grup és aparentment súper currante i fa més hores que un rellotge.

Té un punt divertit experimentar que segons el centre educatiu en el que treballis, i sense canviar res de com treballes, se’t situa en un bàndol o en l’altre; si en un centre he estat titllat de «floreta del camp» per voler que s’escoltés la veu d’un alumne en conflicte amb una docent, en un altre he estat tractat com a un «bitxo raro» per demanar utilitzar llibres de text. Penso que això demostra que aquests dos bàndols són imaginaris i que responen a la necessitat defensiva de reafirmar una posició pròpia que es percep en perill. Ningú és immune a la propaganda i hi ha persones i institucions molt interessades en la divisió de les treballadores de l’educació i que són les que han creat i explotat aquesta esquerda que s’ha anat fent més profunda. Des de la Generalitat de Catalunya a la OCDE, passant per l’ex-Fundació Bofill (ara Equitat.org), segons quines associacions de famílies, o les direccions dels centres, s’han creat les condicions per destruir la solidaritat entre les persones que ens dediquem a l’educació (solidaritat que sentireu anomenar «corporativisme», terme que només he sentit utilitzar amb les docents).

Dit això, la magnitud de les últimes mobilitzacions docents -a Catalunya, per ser l’àmbit en el que m’insereixo- m’han tornat l’esperança en molts aspectes, per començar perquè implica recuperar un cert orgull i dignitat de la professió. No hem d’oblidar que aquestes mobilitzacions no surten del no-res, sinó que són el resultat d’altres cicles d’organització i de lluita de la darrera dècada: contra les retallades, contra l’autoritarisme del Departament d’Educació (hola Cambray!) i les direccions que li fan el joc, per la conservació del poder adquisitiu, etc.

I un altre símptoma esperançador, des del meu punt de vista, és la reaparició d’una certa consciència de classe entre la gent que ens dediquem a això d’ajudar a aprendre. Tot i no ser majoritària, aquesta presa de consciència em fa poder imaginar una transformació educativa diferent, amb una postura política clara envers dels reptes existencials actuals: les relacions socials i econòmiques de dominació, el capitalisme i la crisi climàtica, per esmentar-ne alguns.

Fa temps vaig ensopegar amb una cita de Louise Michel, ensenyant anarquista (entre moltes altres coses), que em permeto traduir així: «La tasca de les docents, discretes lluitadores de la civilització, és la de donar al poble els mitjans intel·lectuals per revoltar-se». Malgrat els immensos problemes que el terme «civilització» presenta, trobo que resumeix allò que, per mi, hauria de ser la funció de l’educació.

L’aprenentatge més important que he fet en aquests anys d’exercir com a professor de secundària, i que he d’agrair a les meves companyes de professió, és que si volem caminar en la direcció que ens assenyala Louise Michel -i em consta que hi ha molta gent que entén així l’educació-, ho hem de fer de manera col·lectiva i organitzada, a més de crítica. Ara és un bon moment per posar-nos-hi.

1Sovint, com en aquest cas, empro el femení genèric pels termes col·lectius; així doncs, hi incloc persones de tots els gèneres.